Publicat al setmanari Osona Comarca, el 27 de maig de 2005
Un cop a l'any un vent huracanat assotava la població de Misèria. Començava com un llunyà xiuxiueig inapreciable, però de mica en mica s'envalentia, prenia cos i es filtrava pels carrers del poble, enduent-se tot allò que trobava al seu pas. Ningú recorda quan va començar la tradició, però el fet és que el vent no s'aturava fins que no oferien en sacrifici a un dels seus habitants. El deixaven al mig de la plaça i al cap d'uns moments desapareixia arrossegat pel vent per no tornar-lo a veure mai més.
Els miserables van adonar-se que el sacrifici humà era l'aturador del vent, mig de casualitat. El primer any en què el vent estava fent estralls al poble, el professor de culturisme va oferir-se voluntari per anar a buscar aigua a la font de la plaça, en un moment en què semblava que havia deixat de bufar. Mentre s'hi acostava, va revindre una forta ventada i no el van veure mai més. El vent va cessar de seguida. Desgraciadament no van tardar ni una setmana a trobar-li substitut al capdavant del gimnàs.
A partir de llavors van acostumar-se a tindre a punt algún humà com a objecte de sacrifici. Normalment li portaven a algún foraster a qui havien empresonat amb qualsevol excusa, o bé enganyaven a un nouvingut o un immigrant perquè s'acostés a bucar aigua, com havia fet el culturista, i el vent se l'enduia i deixava d'emprenyar per no tornar fins al cap d'un any.
Però aquell any Misèria no tenia nouvinguts, ni presoners, ni immigrants. Quan van sentir xiular el vent, el cor dels miserables va encongir-se, i els nens veient el terror dibuixat a les cares dels seus progenitors van esclatar a plorar, amagant-se sota el llit on mataven les hores comptant una vegada i una altra els diners que guardaven a la guardiola, no fós cas que el vent se'ls endugués els estalvis.
Passaven els dies i el vent cada vegada era més fort. Ni tan sols a la nit, quan les ratxes solien esmorteïr-se, podien treure el cap per la finestra per por que la ventada se'ls l'endugués. Fins i tot els fonaments d'algunes cases començaven a ressentir-se'n, quan el rector va telefonar esverat a l'alcalde per fer-li saber que o bé trobaven un solució, o Déu li havia anunciat que el poble se n'anava a prendre pel cul.
Va ser llavors quan l'alcalde va demanar un petit favor a la seva dona. La ninfòmana primera dama va trucar al cap de l'oposició i va explicar-li que el seu marit estava malalt al llit amb una febre molt alta, i que ella necessitava algú que l'omplís aquella nit. Per reforçar la seva demanda la senyora va obrir les cortines i va ensenyar al bon home la darrera combinació de roba interior que havia comprat a la capital. Un raig de saliva va escapar-se entre els llavis del cap de l'oposició, que l'observaba des de casa seva, a l'altra banda de la plaça, amb una desfermada trempera a l'entrecuix. Aprofitant un moment que la ventada semblava que havia remés, el rescalfat home va obrir la porta de casa. Corrent com un esperitat tot just va tenir temps d'arribar a mitja plaça, just fins al punt on una ràfaga va endurse'l, encigalat encara, al lloc d'on mai cap miserable havia de tornar.
dissabte, 4 de juliol del 2009
dimarts, 30 de juny del 2009
Contes de Misèria: El foraster
Publicat al setmanari Osona Comarca, l'1 de maig de 2005. Primer conte d'una sèrie de quatre.
Uns nens que simulaven una guerra fictícia amb armes de joguina van ser els primers de veure al foraster quan entrava a Misèria per la carretera del cementiri, poc abans de la posta de sol. Portava una bossa penjada a l'esquena i semblava cansat. Van interrompre el joc i van còrrer a explicar la presència del nou-vingut als seus progenitors.
Tan bon punt com el forester enfilava els primers carrers del poble, molts veïns ja l'estaven examinant des de portes i finestrons, amagats darrera les cortines i els porticons que els preservaven de l'exterior. Quan va arribar a la plaça major i va desfer-se de la càrrega per abeurar-se a la font, un grup de prohoms estava decidint què havien de fer amb aquella molesta visita. No els va costar gaire posar-se d'acord en què se n'havíen de desfer de la manera que fós. No els agradaven els estranys, i aquell encara menys. Ni tan sols el pigment fosc de la seva pell, que només podia amagar malícia. I vés a saber què no portaria dins d'aquella bossa. Calia preservar el poble i alliberar-se'n tan aviat com fós possible.
Van avisar al nen que vivia a la rectoria, el què no tenia pares, i li van encomanar que s'adrecés al desconegut i intentés fer-se'n amic. Mentre l'home de color estava explicant a l'infant quin era el seu nom i d'on venia, el policia va acostar-se per darrera i d'un fort cop amb el mànec d'una pistola va deixar-lo inconscient sobre les humides lloses de la plaça. Ràpidament van acostar-se la resta de veïns, que van acarnissar-se sobre el cos inert fins a convertir-lo en un manyoc desfigurat d'ossos i visceres. Llavors van desposeïr-lo d'un anell i una cadena, que van ser motiu de disputa irreconciliable entre aquells que se'ls disputaven, i van obrir la bossa, on només van trobar-hi una pila d'obres literàries, i unes monedes de plata que també van provocar alguns cops de puny.
Ja era fosc a Misèria quan els seus habitants van tornar a casa per descansar. Abans de l'alba l'algüatzil havia d'encendre una foguera i cremar-hi les restes de l'home i la bossa. Quan va fer-ho, amb el poble encara adormit, no va adonar-se que algú, la dona de l'alcalde, havia decapitat feia unes hores els desmillorats genitals de l'home per guardar-los com una reliquia entre els seus objectes de plaer. En canvi l'únic savi de Misèria ni tan sols s'havia atrevit a sortir de casa per recuperar alguns dels llibres de la bossa, i ara observaba com alimentaven un foc que podia veure's imponent des de les contrades veïnes.
Uns nens que simulaven una guerra fictícia amb armes de joguina van ser els primers de veure al foraster quan entrava a Misèria per la carretera del cementiri, poc abans de la posta de sol. Portava una bossa penjada a l'esquena i semblava cansat. Van interrompre el joc i van còrrer a explicar la presència del nou-vingut als seus progenitors.
Tan bon punt com el forester enfilava els primers carrers del poble, molts veïns ja l'estaven examinant des de portes i finestrons, amagats darrera les cortines i els porticons que els preservaven de l'exterior. Quan va arribar a la plaça major i va desfer-se de la càrrega per abeurar-se a la font, un grup de prohoms estava decidint què havien de fer amb aquella molesta visita. No els va costar gaire posar-se d'acord en què se n'havíen de desfer de la manera que fós. No els agradaven els estranys, i aquell encara menys. Ni tan sols el pigment fosc de la seva pell, que només podia amagar malícia. I vés a saber què no portaria dins d'aquella bossa. Calia preservar el poble i alliberar-se'n tan aviat com fós possible.
Van avisar al nen que vivia a la rectoria, el què no tenia pares, i li van encomanar que s'adrecés al desconegut i intentés fer-se'n amic. Mentre l'home de color estava explicant a l'infant quin era el seu nom i d'on venia, el policia va acostar-se per darrera i d'un fort cop amb el mànec d'una pistola va deixar-lo inconscient sobre les humides lloses de la plaça. Ràpidament van acostar-se la resta de veïns, que van acarnissar-se sobre el cos inert fins a convertir-lo en un manyoc desfigurat d'ossos i visceres. Llavors van desposeïr-lo d'un anell i una cadena, que van ser motiu de disputa irreconciliable entre aquells que se'ls disputaven, i van obrir la bossa, on només van trobar-hi una pila d'obres literàries, i unes monedes de plata que també van provocar alguns cops de puny.
Ja era fosc a Misèria quan els seus habitants van tornar a casa per descansar. Abans de l'alba l'algüatzil havia d'encendre una foguera i cremar-hi les restes de l'home i la bossa. Quan va fer-ho, amb el poble encara adormit, no va adonar-se que algú, la dona de l'alcalde, havia decapitat feia unes hores els desmillorats genitals de l'home per guardar-los com una reliquia entre els seus objectes de plaer. En canvi l'únic savi de Misèria ni tan sols s'havia atrevit a sortir de casa per recuperar alguns dels llibres de la bossa, i ara observaba com alimentaven un foc que podia veure's imponent des de les contrades veïnes.
dimarts, 31 de març del 2009
Déu
Conte descartat dels Versicles apòcrifs del llibre Subcampions en sèrie. Va ser editat com a complement d'un flyer del segell Rock On, repartit en una edició del festival Sonar de Barcelona (o això em van dir).
El primer dia Déu va pagar religiosament el preu de l’entrada i va quedar embabacat contemplant tota aquella munió de gent ballant i fent el gamarús al mig de la immensa pista. Sincerament contrariat pel vomitiu só que emergia ensordidor dels altaveus disposats per tots els racons de la discoteca, va optar ben aviat per guanyar-se un espai en una de les barres i demanar un combinat a la voluptuosa cambrera, que va contribuïr a aguditzar-li el nervi òptic durant la resta de la nit. Quan va haver-se dil.lapidat tots els bitllets que portava a la cartera, Déu va aixecar-se del tamboret i va tornar a casa mantenint dificultosament l’equilibri.
El segon dia Déu va tornar a la discoteca. Prèviament havia visitat a un conegut que li va subministrar una bossa carregada de substàncies psicotròpiques. Entre l’alcohol i les drogues va aconseguir compensar els efectes nocius de la selecció musical del local i la presència d’un parell de goril.les que no semblaven compartir el permanent somriure que es va instal.lar al cap d’una estona als seus llavis. Abans que els últims clients sortíssin del local, la cambrera va intentar explicar-li amb monosíl.labs que hauria de buidar l’enèssim combinat de la nit i desallotjar el tros de barra que nomès havia abandonat per visitar periòdicament el lavabo.
Quan el tercer dia el porter va demanar-li que s’arramanguès la túnica, Déu va deixar al descobert un parell de sandalies ronyoses i uns prehistòrics mitjons de color granat. Visiblement contrariat per la selecció del vestuari diví, l’empleat de la discoteca va demanar-li que s’apartés de la cua, negant-li l’entrada per motius estètics. Tenint en compte que la ressaca encara li colpejava el cervell, i que la nefasta música que es filtrava per sota la porta d’entrada no havia experimentat cap millora respecte a les jornades precedents, Déu va enfilar el camí de casa convençut que li acabaven de fer un inmens favor.
El quart dia Déu s’havia comprat unes nàutiques que feia anys que acumulaven pols a l’estanteria d’una sabateria, però aquell dia ningú el va sotmetre a cap examen visual a l'entrada del local. Una adolescent arrapada dins un microvestit de seda negra va acostar-se a la barra mentre Déu mantenia el seu particular duel amb les ampolles d’alcohol i els extractes de fulla de coca. La noia va mirar-lo fixament als ulls i va quedar magnetitzada per la humanitat etílica que desprenien, mentre ell intentava abstreure’s auricularment del sincopat i depresiu só de la música de ball. Acaronant-li la barba, va suplicar que li paguès un combinat. Impressionat per les emergents corbes de la criatura, Déu va desenfundar la cartera tantes vegades que la menor va acabar perdent el sentit de la verticalitat. Mentre intentava recuperar l’equilibri en un afrancesat ascens per l’interior de la túnica del seu mecenes etílic, el creador somreia complagudament a la concurrència.
Immensament satisfet per l'experiència de la nit anterior, el cinquè dia Déu va arribar abans que ningú a la discoteca. La siliconada cambrera tot just posava ordre a les ampolles de licor, i el noi encarregat de recollir els vasos badallava avorrit esperant la riuada de clients que cada nit acabaven omplint el negoci. Déu s’hi va acostar i van estar parlant fins que els vasos començaven a acumular-se anàrquicament pel recinte. Quan tenia un moment el noi tornava al seu costat per parlar de l’ambient, dels clients o de l’alcohol. L’afinitat entre els dos nous amics va traslladar-se al cap d’unes hores al lavabo, on a més d’aïllar-se acústicament de l’horroròs i repetitiu ritme que imprimia el disckjockey a la nit, van compartir un acanalat bitllet per traslladar uns grams de coca en pols a les seves respectives fosses nassals. Embriagats de complicitat van passar-se la nit mantenint relacions sexuals sobre l'incòmode wàter, mentre l’encarregat de la discoteca jurava emmig d’una trencadissa de vidres, que quan aparaguès el noi que recollia els vasos el faria fora del local a puntades de peu.
El sisè dia Déu va intentar convence’s que el millor seria no tornar a la discoteca durant una temporada, però la crida de la nit va ser superior a la seva força de voluntat. Dos porters encartronats van dedicar-li un somriure de cortesia, una senyora amb molta mala llet acumulada va cobrar-li el preu de l’entrada, i novament va accedir a l’interior del local amb un rictus de serenor continguda als llavis. Va passar pel costat de la barra, on la cambrera i el nou responsable de recollir els vasos van mirar-lo furtivament sense parar-hi massa atenció. Déu va dirigir-se directament a la cabina del disc-jockey. Una mica abans d’arribar-hi va treure's una escopeta de caça de sota la túnica i va descarregar dos cartutxos de pòlvora sobre el crani del torturador auricular.
Afortunadament, el setè dia Déu va poder descansar.
El primer dia Déu va pagar religiosament el preu de l’entrada i va quedar embabacat contemplant tota aquella munió de gent ballant i fent el gamarús al mig de la immensa pista. Sincerament contrariat pel vomitiu só que emergia ensordidor dels altaveus disposats per tots els racons de la discoteca, va optar ben aviat per guanyar-se un espai en una de les barres i demanar un combinat a la voluptuosa cambrera, que va contribuïr a aguditzar-li el nervi òptic durant la resta de la nit. Quan va haver-se dil.lapidat tots els bitllets que portava a la cartera, Déu va aixecar-se del tamboret i va tornar a casa mantenint dificultosament l’equilibri.
El segon dia Déu va tornar a la discoteca. Prèviament havia visitat a un conegut que li va subministrar una bossa carregada de substàncies psicotròpiques. Entre l’alcohol i les drogues va aconseguir compensar els efectes nocius de la selecció musical del local i la presència d’un parell de goril.les que no semblaven compartir el permanent somriure que es va instal.lar al cap d’una estona als seus llavis. Abans que els últims clients sortíssin del local, la cambrera va intentar explicar-li amb monosíl.labs que hauria de buidar l’enèssim combinat de la nit i desallotjar el tros de barra que nomès havia abandonat per visitar periòdicament el lavabo.
Quan el tercer dia el porter va demanar-li que s’arramanguès la túnica, Déu va deixar al descobert un parell de sandalies ronyoses i uns prehistòrics mitjons de color granat. Visiblement contrariat per la selecció del vestuari diví, l’empleat de la discoteca va demanar-li que s’apartés de la cua, negant-li l’entrada per motius estètics. Tenint en compte que la ressaca encara li colpejava el cervell, i que la nefasta música que es filtrava per sota la porta d’entrada no havia experimentat cap millora respecte a les jornades precedents, Déu va enfilar el camí de casa convençut que li acabaven de fer un inmens favor.
El quart dia Déu s’havia comprat unes nàutiques que feia anys que acumulaven pols a l’estanteria d’una sabateria, però aquell dia ningú el va sotmetre a cap examen visual a l'entrada del local. Una adolescent arrapada dins un microvestit de seda negra va acostar-se a la barra mentre Déu mantenia el seu particular duel amb les ampolles d’alcohol i els extractes de fulla de coca. La noia va mirar-lo fixament als ulls i va quedar magnetitzada per la humanitat etílica que desprenien, mentre ell intentava abstreure’s auricularment del sincopat i depresiu só de la música de ball. Acaronant-li la barba, va suplicar que li paguès un combinat. Impressionat per les emergents corbes de la criatura, Déu va desenfundar la cartera tantes vegades que la menor va acabar perdent el sentit de la verticalitat. Mentre intentava recuperar l’equilibri en un afrancesat ascens per l’interior de la túnica del seu mecenes etílic, el creador somreia complagudament a la concurrència.
Immensament satisfet per l'experiència de la nit anterior, el cinquè dia Déu va arribar abans que ningú a la discoteca. La siliconada cambrera tot just posava ordre a les ampolles de licor, i el noi encarregat de recollir els vasos badallava avorrit esperant la riuada de clients que cada nit acabaven omplint el negoci. Déu s’hi va acostar i van estar parlant fins que els vasos començaven a acumular-se anàrquicament pel recinte. Quan tenia un moment el noi tornava al seu costat per parlar de l’ambient, dels clients o de l’alcohol. L’afinitat entre els dos nous amics va traslladar-se al cap d’unes hores al lavabo, on a més d’aïllar-se acústicament de l’horroròs i repetitiu ritme que imprimia el disckjockey a la nit, van compartir un acanalat bitllet per traslladar uns grams de coca en pols a les seves respectives fosses nassals. Embriagats de complicitat van passar-se la nit mantenint relacions sexuals sobre l'incòmode wàter, mentre l’encarregat de la discoteca jurava emmig d’una trencadissa de vidres, que quan aparaguès el noi que recollia els vasos el faria fora del local a puntades de peu.
El sisè dia Déu va intentar convence’s que el millor seria no tornar a la discoteca durant una temporada, però la crida de la nit va ser superior a la seva força de voluntat. Dos porters encartronats van dedicar-li un somriure de cortesia, una senyora amb molta mala llet acumulada va cobrar-li el preu de l’entrada, i novament va accedir a l’interior del local amb un rictus de serenor continguda als llavis. Va passar pel costat de la barra, on la cambrera i el nou responsable de recollir els vasos van mirar-lo furtivament sense parar-hi massa atenció. Déu va dirigir-se directament a la cabina del disc-jockey. Una mica abans d’arribar-hi va treure's una escopeta de caça de sota la túnica i va descarregar dos cartutxos de pòlvora sobre el crani del torturador auricular.
Afortunadament, el setè dia Déu va poder descansar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
