Profiterols de carbassa amb reducció d'aigua i encenalls de catifa

Conte publicat al tríptic que l'Associació de Veïns del Casc Antic va fer per anunciar la Festa de la Tardor i carbassada, que es va fer a Ripoll els dies 4 i 5 de novembre de 2005. El títol volia ironitzar sobre la pedanteria d'alguns restaurants a l'hora d'esmentar els noms d'alguns dels seus àpats.

"Podria fer mal l'aigua i no el licor" va pensar Bndn un veí del casc antic, mentre una ressaca de por començava a tocar els bongos a la seva templa esquerra, per estendre's ràpidament a la resta del seu cap. Al carrer els més matiners i els missaires encetaven abruptes i previsibles converses que només van contribuir a fer-li més dur l'insomni.
No va passar gaire estona fins que va desvetllar-se definitivament. Va remugar alguna cosa inintel.ligible, va entrar al lavabo a buidar les cerveses i els combinats de la nit anterior, i conscient que no seria un matí fàcil va obrir l'aigua de la banyera per refrescar-se una mica. Ja sense el pijama va mirar a terra preguntat-se com pebrots hauria arribat la catifa de l'escala a substituir la del bany, va tremolar a causa de l'aire fred que entrava pel petit finestró de la ventilació, i va decidir que seria molt millor dutxar-se un altre dia.
Es va afanyar a vestir-se per arribar a l'hora a la cita amb una jove adolescent amb qui havia quedat per repassar uns exercicis d'anatomia humana. Avantatges de tenir la carrera de medicina. Com que la intensitat amb què van aplicar-se en la feina li va obrir la gana, a l'hora de dinar els gemecs de l'estómac ja havien eclipsat la ressaca. Reflectint-se davant del vidre d'un aparador va poder refer mínimament el seu aspecte, i va acabar d'arribar gairebé puntual al dinar familiar.
Bndn dinava tranquilament al pis dels pares afartant-se de panellets i d'algun moniato, mentre la seva catifa ja feia pràctiques de natació a la sala d'estar, que s'havia convertit en una improvisada piscina perquè amb l'empanada que portava al matí el noi s'havia oblidat de tancar l'aixeta de la banyera. Per ser la primera vegada que ho intentava, la modalitat d'esquena li sortia d'allò més reeixida.
Quan l'aigua va començar a escapar-se per l'escletxa de sota la porta d'entrada, alguns veïns van aprofitar per complir el somni de la seva vida: comprar-se unes motos aquàtiques. Aviat l'aigua va inundar també el carrer i algunes places del casc antic, on malgrat el fred que començava a fer el darrer dia d'octubre, alguns infants van poder estrenar els estris de pesca submarina. Un va arreplegar una galleda plena de rat-penats, que gràcies a la prematura foscor tardorenca propiciada pel canvi d'horari havien sortit a bussejar una estona, i la resta es van haver de satisfer amb alguns exemplars de calamars congelats que s'havien escapat de la peixateria.
En el moment que l'aigua va apagar les espelmes de les carbasses dels balcons dels primers pisos, va saltar definitivament l'alarma. Algú va trucar als pares de Bndn, que començava a indigestar-se d'una llarga sessió televisiva de sobretaula, i que ràpidament va saltar de teulada en teulada fins a la xemeneia de casa. Quan va treure el cap per la llar de foc, va evitar la mirada recriminatòria de la catifa, i va afanyar-se a tancar l'aixeta. De mica en mica el casc antic va recuperar la normalitat, les clavegueres van filtrar l'excedent d'aigua, i els veïns dels primers pisos van poder tornar a encendre les espelmes. Els vilatans van començar a coure castanyes, la bota amb el vi dolç va córrer de mà en mà, i una música d'acordió va donar el tret de sortida perquè els més reticents a la humitat sortissin definitivament de casa per festejar Tots Sants.
Mentre Bndn persistia en la seva estranya obsessió per acumular tant licor dins del seu organisme com perquè la pròxima ressaca fos més profunda que l'anterior, un funcionari escanejava els bars i tavernes del barri amb l'objectiu d'entregar-li la quantiosa factura de l'aigua. I un dels empresaris amb menys escrúpols del poble -precisament el pare de la noia amb qui havien repassat el cos humà aquell matí- se sumava a la celebració del dia dels difunts amb una aturada cardíaca irreversible, després de descobrir que a causa dels hectolitres d'aigua perduda, aquella temporada li tornaria a ser del tot impossible construir un camp de golf als afores de la població.

Cadell retrobat

Conte infantil escrit el 2001. Cap dels nens que l'han llegit fins ara, diuen haver-lo entés.

El descapotable de color groc va disminuïr de velocitat. Acostant-se cada cop més al marge dret de la carretera però sense aturar-se del tot, els ocupants del vehicle van llençar a fora un gos. Amb la inèrcia de la caiguda l’animal va reblincar-se l’esquena amb els pedregots d’un camí de carro.
El cadell va refer-se de cop malgrat l’impacte de la caiguda. Tenia masegats el coll i la pota dreta posterior, però tot i així va còrrer tan ràpid com va poder en la direcció del cotxe que acabava d’abandonar-lo. Fins i tot quan el descapotable groc ja s’havia perdut de vista en l’horitzó, ell seguia corrent d’esma darrera dels seus amos. I així va seguir cada cop més cansat, caminant coix i perdut, fins que una furgoneta blanca es va aturar al seu costat, i el noi que la conduïa va recollir-lo.
El vehicle va portar-lo fins a un mas rodejat de verds conreus, on pels lladrucs que els donaven la benvinguda va saber que hi vivien altres gossos. Un cop aturada la furgoneta, el noi va agafar-lo a coll i el va dur a una sala gran amb una acollidora llar de foc que ara era apagada. El sol crepuscular començava a omplir d’ombres l’estança, i tot i les masegades i la confusió, l’animal va sentir una agradable sensació de benestar, i va quedar abatudament adormit.
Es va despertar quan la mare del noi de la furgoneta li estava sanant les ferides de l’esquena i la pota. L’escalfor de l’esperit de vi el va fer gemegar lleugerament, però va deixar-se curar pacientment per la dona del davantal.
Al mateix moment, el nen de la parella que conduïa el descapotable groc també es despertava d’un son profund, al seient de darrera del vehicle. Els plors en adonar-se que el gos havia desaparegut van perllongar-se durant més d’un quart d’hora. Els seus pares no van estalviar esforços per explicar que l’havien deixat a casa d’uns amics que el cuidarien. Li van prometre que el passarien a recollir quan tornessin de les vancances d’estiu, o bé que en comprarien un altre. Finalment el nen es va deixar mig convèncer per les mentides, va aturar el seu plor i va concentrar-se en un joc electrònic de butxaca.
Dos anys més tard el cadell s’havia convertit en un bonic exemplar de petener. Encara que els altres gossos del mas dormien fora de la casa, ell havia aconseguit que l’acceptèssin a dins, i habitualment s’estava al costat de la llar de foc, tant en temps de fred com de calor. El noi de la furgoneta l’havia adoptat com a animal de companyia, i pràcticament sempre el portava a tot arreu, excepte els diumenges, quan sortia a festejar amb la xicota.
Un dia d’estiu a mig matí, tots dos van pujar a la furgoneta i van iniciar un trajecte que va durar un parell d’hores. La furgoneta es va aturar en un garatge de vehicles industrials d’una localitat costanera. El noi va estar mercadejant el preu d’un tractor de segona mà, deixant que el gos tafanejés pels racons del recinte. Quan va haver acabat va fer un xiulet a l’animal, que de pressa va tornar a pujar a la furgoneta.
En el camí de tornada van parar-se en una benzinera. Mentre el dipòsit del vehicle s’omplia de combustible, un descapotable groc es va aturar al seu costat. El gos va mirar per la finestra i va reconèixer el nen que havia tingut cura d’ell en els primers mesos de vida. Havia crescut i se’l veia més gran, però seguia assegut al seient del darrera, encaparrat encara amb un joc electrònic. Als seients de davant hi havia la parella que l’havia llençat per la finestra. Va moure la cua i va lladrar feblement, amb alegria continguda. Però tot i tenir la porta oberta, no va sortir del cotxe. Ningú el va sentir. Quan el noi va tornar a la furgoneta, després de pagar la benzina, el gos se li va acostar i va fer-li una agraïda i humida llepada a la galta.