Conte eròtic escrit el desembre de 2012 per concursar al Primer Certamen de Relats Eròtics de Neurosi. Va quedar quart, em sembla.
Agitant l'aire en un estèril intent d'eliminar el fum del cigarret, l'operari de la funerària va anar a obrir a la porta on havia sonat el timbre. Era la neboda de la difunta a qui acabava de maquillar, una rotunda noia d'uns vint anys compungida per les circumstàncies. Volia veure el cadàver abans que el portéssin al tanatori. Va recolzar-se a la taula de treball i va abocar-se dins de la caixa per contemplar-lo.
L'operari va adonar-se de seguida del tall de la faldilla negra descobrint la part superior de les mitges i un tros de cuixa ferma, i malgrat la tristor de l'escena no va poder evitar que se li activés la imaginació. La noia somicava convulsionant les corves del seu cos. Amb el moviment se li va descordar un botó de la brusa. Quan va girar-se estava massa colpida per adonar-se de l'escalfor que havia provocat en l'home que tenia a tocar. Va demanar-li si podia entrar al lavabo un moment. Va ensenyar-li on era, va obrir-li el llum maleïnt la fortor que havia quedat a l'habitacle després del darrer alliberament fecal, i va afanyar-se a entrar al vestidor, des d'on podria veure-la a través d'una reixeta de ventilació.
La noia va rentar-se la cara, eliminant qualsevol rastre de llàgrimes. Va aixugar-se amb la tovallola, i va contemplar-se al mirall. Llavors va adonar-se que el botó alliberat l'havia escotada excessivament. Va descordar-ne un parell més, va posar-se correctament els sostenidors negres transparents que oferien una magnífica panoràmica d'uns mugrons diametralment excessius, perfectament ubicats al centre de les sines, i va recomposar el seu aspecte. Abans de sortir, va aixecar-se del tot la faldilla, i abaixant-se unes calces també transparents va asseure's al wàter. Del cony depilat va sorgir-ne un raig d'orina, i malgrat que mai li havien interessat les perversions sexuals, l'operari va arribar a un estat d'excitació inaplacable.
Quan va sortir del lavabo va acompanyar-la fins a la porta, dissimulant amb prou feines la desproporcionada erecció sota els pantalons, i va acomiadar-se'n donant-li el pésam i oferint-li la mà. La noia va obserquiar-lo amb un breu somriure, i va marxar movent rítmicament la seva anatomia fins al Mini negre que havia aparcat a l'esplanada del cementiri. En pujar al vehicle el tall de la faldilla va obrir-se de nou i la líbido de l'operari va repuntar altre cop.
Va tancar la porta, i amb una rescalfada que algún ecologista hauria atribuït al canvi climàtic, va acostar-se al cadàver. Va mirar-lo atentament, trobant-hi prou similituds amb la neboda malgrat la diferència d'edat. El treball de reconstrucció del cos li havia quedat perfecte, però mentre s'abaixava la cremallera dels pantalons i entrava dins de la caixa, va tenir la certesa que aquest cop hauria de repetir la feina.
divendres, 28 de setembre del 2018
dissabte, 4 de juliol del 2009
Contes de misèria: El vent
Publicat al setmanari Osona Comarca, el 27 de maig de 2005
Un cop a l'any un vent huracanat assotava la població de Misèria. Començava com un llunyà xiuxiueig inapreciable, però de mica en mica s'envalentia, prenia cos i es filtrava pels carrers del poble, enduent-se tot allò que trobava al seu pas. Ningú recorda quan va començar la tradició, però el fet és que el vent no s'aturava fins que no oferien en sacrifici a un dels seus habitants. El deixaven al mig de la plaça i al cap d'uns moments desapareixia arrossegat pel vent per no tornar-lo a veure mai més.
Els miserables van adonar-se que el sacrifici humà era l'aturador del vent, mig de casualitat. El primer any en què el vent estava fent estralls al poble, el professor de culturisme va oferir-se voluntari per anar a buscar aigua a la font de la plaça, en un moment en què semblava que havia deixat de bufar. Mentre s'hi acostava, va revindre una forta ventada i no el van veure mai més. El vent va cessar de seguida. Desgraciadament no van tardar ni una setmana a trobar-li substitut al capdavant del gimnàs.
A partir de llavors van acostumar-se a tindre a punt algún humà com a objecte de sacrifici. Normalment li portaven a algún foraster a qui havien empresonat amb qualsevol excusa, o bé enganyaven a un nouvingut o un immigrant perquè s'acostés a bucar aigua, com havia fet el culturista, i el vent se l'enduia i deixava d'emprenyar per no tornar fins al cap d'un any.
Però aquell any Misèria no tenia nouvinguts, ni presoners, ni immigrants. Quan van sentir xiular el vent, el cor dels miserables va encongir-se, i els nens veient el terror dibuixat a les cares dels seus progenitors van esclatar a plorar, amagant-se sota el llit on mataven les hores comptant una vegada i una altra els diners que guardaven a la guardiola, no fós cas que el vent se'ls endugués els estalvis.
Passaven els dies i el vent cada vegada era més fort. Ni tan sols a la nit, quan les ratxes solien esmorteïr-se, podien treure el cap per la finestra per por que la ventada se'ls l'endugués. Fins i tot els fonaments d'algunes cases començaven a ressentir-se'n, quan el rector va telefonar esverat a l'alcalde per fer-li saber que o bé trobaven un solució, o Déu li havia anunciat que el poble se n'anava a prendre pel cul.
Va ser llavors quan l'alcalde va demanar un petit favor a la seva dona. La ninfòmana primera dama va trucar al cap de l'oposició i va explicar-li que el seu marit estava malalt al llit amb una febre molt alta, i que ella necessitava algú que l'omplís aquella nit. Per reforçar la seva demanda la senyora va obrir les cortines i va ensenyar al bon home la darrera combinació de roba interior que havia comprat a la capital. Un raig de saliva va escapar-se entre els llavis del cap de l'oposició, que l'observaba des de casa seva, a l'altra banda de la plaça, amb una desfermada trempera a l'entrecuix. Aprofitant un moment que la ventada semblava que havia remés, el rescalfat home va obrir la porta de casa. Corrent com un esperitat tot just va tenir temps d'arribar a mitja plaça, just fins al punt on una ràfaga va endurse'l, encigalat encara, al lloc d'on mai cap miserable havia de tornar.
Un cop a l'any un vent huracanat assotava la població de Misèria. Començava com un llunyà xiuxiueig inapreciable, però de mica en mica s'envalentia, prenia cos i es filtrava pels carrers del poble, enduent-se tot allò que trobava al seu pas. Ningú recorda quan va començar la tradició, però el fet és que el vent no s'aturava fins que no oferien en sacrifici a un dels seus habitants. El deixaven al mig de la plaça i al cap d'uns moments desapareixia arrossegat pel vent per no tornar-lo a veure mai més.
Els miserables van adonar-se que el sacrifici humà era l'aturador del vent, mig de casualitat. El primer any en què el vent estava fent estralls al poble, el professor de culturisme va oferir-se voluntari per anar a buscar aigua a la font de la plaça, en un moment en què semblava que havia deixat de bufar. Mentre s'hi acostava, va revindre una forta ventada i no el van veure mai més. El vent va cessar de seguida. Desgraciadament no van tardar ni una setmana a trobar-li substitut al capdavant del gimnàs.
A partir de llavors van acostumar-se a tindre a punt algún humà com a objecte de sacrifici. Normalment li portaven a algún foraster a qui havien empresonat amb qualsevol excusa, o bé enganyaven a un nouvingut o un immigrant perquè s'acostés a bucar aigua, com havia fet el culturista, i el vent se l'enduia i deixava d'emprenyar per no tornar fins al cap d'un any.
Però aquell any Misèria no tenia nouvinguts, ni presoners, ni immigrants. Quan van sentir xiular el vent, el cor dels miserables va encongir-se, i els nens veient el terror dibuixat a les cares dels seus progenitors van esclatar a plorar, amagant-se sota el llit on mataven les hores comptant una vegada i una altra els diners que guardaven a la guardiola, no fós cas que el vent se'ls endugués els estalvis.
Passaven els dies i el vent cada vegada era més fort. Ni tan sols a la nit, quan les ratxes solien esmorteïr-se, podien treure el cap per la finestra per por que la ventada se'ls l'endugués. Fins i tot els fonaments d'algunes cases començaven a ressentir-se'n, quan el rector va telefonar esverat a l'alcalde per fer-li saber que o bé trobaven un solució, o Déu li havia anunciat que el poble se n'anava a prendre pel cul.
Va ser llavors quan l'alcalde va demanar un petit favor a la seva dona. La ninfòmana primera dama va trucar al cap de l'oposició i va explicar-li que el seu marit estava malalt al llit amb una febre molt alta, i que ella necessitava algú que l'omplís aquella nit. Per reforçar la seva demanda la senyora va obrir les cortines i va ensenyar al bon home la darrera combinació de roba interior que havia comprat a la capital. Un raig de saliva va escapar-se entre els llavis del cap de l'oposició, que l'observaba des de casa seva, a l'altra banda de la plaça, amb una desfermada trempera a l'entrecuix. Aprofitant un moment que la ventada semblava que havia remés, el rescalfat home va obrir la porta de casa. Corrent com un esperitat tot just va tenir temps d'arribar a mitja plaça, just fins al punt on una ràfaga va endurse'l, encigalat encara, al lloc d'on mai cap miserable havia de tornar.
dimarts, 30 de juny del 2009
Contes de Misèria: El foraster
Publicat al setmanari Osona Comarca, l'1 de maig de 2005. Primer conte d'una sèrie de quatre.
Uns nens que simulaven una guerra fictícia amb armes de joguina van ser els primers de veure al foraster quan entrava a Misèria per la carretera del cementiri, poc abans de la posta de sol. Portava una bossa penjada a l'esquena i semblava cansat. Van interrompre el joc i van còrrer a explicar la presència del nou-vingut als seus progenitors.
Tan bon punt com el forester enfilava els primers carrers del poble, molts veïns ja l'estaven examinant des de portes i finestrons, amagats darrera les cortines i els porticons que els preservaven de l'exterior. Quan va arribar a la plaça major i va desfer-se de la càrrega per abeurar-se a la font, un grup de prohoms estava decidint què havien de fer amb aquella molesta visita. No els va costar gaire posar-se d'acord en què se n'havíen de desfer de la manera que fós. No els agradaven els estranys, i aquell encara menys. Ni tan sols el pigment fosc de la seva pell, que només podia amagar malícia. I vés a saber què no portaria dins d'aquella bossa. Calia preservar el poble i alliberar-se'n tan aviat com fós possible.
Van avisar al nen que vivia a la rectoria, el què no tenia pares, i li van encomanar que s'adrecés al desconegut i intentés fer-se'n amic. Mentre l'home de color estava explicant a l'infant quin era el seu nom i d'on venia, el policia va acostar-se per darrera i d'un fort cop amb el mànec d'una pistola va deixar-lo inconscient sobre les humides lloses de la plaça. Ràpidament van acostar-se la resta de veïns, que van acarnissar-se sobre el cos inert fins a convertir-lo en un manyoc desfigurat d'ossos i visceres. Llavors van desposeïr-lo d'un anell i una cadena, que van ser motiu de disputa irreconciliable entre aquells que se'ls disputaven, i van obrir la bossa, on només van trobar-hi una pila d'obres literàries, i unes monedes de plata que també van provocar alguns cops de puny.
Ja era fosc a Misèria quan els seus habitants van tornar a casa per descansar. Abans de l'alba l'algüatzil havia d'encendre una foguera i cremar-hi les restes de l'home i la bossa. Quan va fer-ho, amb el poble encara adormit, no va adonar-se que algú, la dona de l'alcalde, havia decapitat feia unes hores els desmillorats genitals de l'home per guardar-los com una reliquia entre els seus objectes de plaer. En canvi l'únic savi de Misèria ni tan sols s'havia atrevit a sortir de casa per recuperar alguns dels llibres de la bossa, i ara observaba com alimentaven un foc que podia veure's imponent des de les contrades veïnes.
Uns nens que simulaven una guerra fictícia amb armes de joguina van ser els primers de veure al foraster quan entrava a Misèria per la carretera del cementiri, poc abans de la posta de sol. Portava una bossa penjada a l'esquena i semblava cansat. Van interrompre el joc i van còrrer a explicar la presència del nou-vingut als seus progenitors.
Tan bon punt com el forester enfilava els primers carrers del poble, molts veïns ja l'estaven examinant des de portes i finestrons, amagats darrera les cortines i els porticons que els preservaven de l'exterior. Quan va arribar a la plaça major i va desfer-se de la càrrega per abeurar-se a la font, un grup de prohoms estava decidint què havien de fer amb aquella molesta visita. No els va costar gaire posar-se d'acord en què se n'havíen de desfer de la manera que fós. No els agradaven els estranys, i aquell encara menys. Ni tan sols el pigment fosc de la seva pell, que només podia amagar malícia. I vés a saber què no portaria dins d'aquella bossa. Calia preservar el poble i alliberar-se'n tan aviat com fós possible.
Van avisar al nen que vivia a la rectoria, el què no tenia pares, i li van encomanar que s'adrecés al desconegut i intentés fer-se'n amic. Mentre l'home de color estava explicant a l'infant quin era el seu nom i d'on venia, el policia va acostar-se per darrera i d'un fort cop amb el mànec d'una pistola va deixar-lo inconscient sobre les humides lloses de la plaça. Ràpidament van acostar-se la resta de veïns, que van acarnissar-se sobre el cos inert fins a convertir-lo en un manyoc desfigurat d'ossos i visceres. Llavors van desposeïr-lo d'un anell i una cadena, que van ser motiu de disputa irreconciliable entre aquells que se'ls disputaven, i van obrir la bossa, on només van trobar-hi una pila d'obres literàries, i unes monedes de plata que també van provocar alguns cops de puny.
Ja era fosc a Misèria quan els seus habitants van tornar a casa per descansar. Abans de l'alba l'algüatzil havia d'encendre una foguera i cremar-hi les restes de l'home i la bossa. Quan va fer-ho, amb el poble encara adormit, no va adonar-se que algú, la dona de l'alcalde, havia decapitat feia unes hores els desmillorats genitals de l'home per guardar-los com una reliquia entre els seus objectes de plaer. En canvi l'únic savi de Misèria ni tan sols s'havia atrevit a sortir de casa per recuperar alguns dels llibres de la bossa, i ara observaba com alimentaven un foc que podia veure's imponent des de les contrades veïnes.
dimarts, 31 de març del 2009
Déu
Conte descartat dels Versicles apòcrifs del llibre Subcampions en sèrie. Va ser editat com a complement d'un flyer del segell Rock On, repartit en una edició del festival Sonar de Barcelona (o això em van dir).
El primer dia Déu va pagar religiosament el preu de l’entrada i va quedar embabacat contemplant tota aquella munió de gent ballant i fent el gamarús al mig de la immensa pista. Sincerament contrariat pel vomitiu só que emergia ensordidor dels altaveus disposats per tots els racons de la discoteca, va optar ben aviat per guanyar-se un espai en una de les barres i demanar un combinat a la voluptuosa cambrera, que va contribuïr a aguditzar-li el nervi òptic durant la resta de la nit. Quan va haver-se dil.lapidat tots els bitllets que portava a la cartera, Déu va aixecar-se del tamboret i va tornar a casa mantenint dificultosament l’equilibri.
El segon dia Déu va tornar a la discoteca. Prèviament havia visitat a un conegut que li va subministrar una bossa carregada de substàncies psicotròpiques. Entre l’alcohol i les drogues va aconseguir compensar els efectes nocius de la selecció musical del local i la presència d’un parell de goril.les que no semblaven compartir el permanent somriure que es va instal.lar al cap d’una estona als seus llavis. Abans que els últims clients sortíssin del local, la cambrera va intentar explicar-li amb monosíl.labs que hauria de buidar l’enèssim combinat de la nit i desallotjar el tros de barra que nomès havia abandonat per visitar periòdicament el lavabo.
Quan el tercer dia el porter va demanar-li que s’arramanguès la túnica, Déu va deixar al descobert un parell de sandalies ronyoses i uns prehistòrics mitjons de color granat. Visiblement contrariat per la selecció del vestuari diví, l’empleat de la discoteca va demanar-li que s’apartés de la cua, negant-li l’entrada per motius estètics. Tenint en compte que la ressaca encara li colpejava el cervell, i que la nefasta música que es filtrava per sota la porta d’entrada no havia experimentat cap millora respecte a les jornades precedents, Déu va enfilar el camí de casa convençut que li acabaven de fer un inmens favor.
El quart dia Déu s’havia comprat unes nàutiques que feia anys que acumulaven pols a l’estanteria d’una sabateria, però aquell dia ningú el va sotmetre a cap examen visual a l'entrada del local. Una adolescent arrapada dins un microvestit de seda negra va acostar-se a la barra mentre Déu mantenia el seu particular duel amb les ampolles d’alcohol i els extractes de fulla de coca. La noia va mirar-lo fixament als ulls i va quedar magnetitzada per la humanitat etílica que desprenien, mentre ell intentava abstreure’s auricularment del sincopat i depresiu só de la música de ball. Acaronant-li la barba, va suplicar que li paguès un combinat. Impressionat per les emergents corbes de la criatura, Déu va desenfundar la cartera tantes vegades que la menor va acabar perdent el sentit de la verticalitat. Mentre intentava recuperar l’equilibri en un afrancesat ascens per l’interior de la túnica del seu mecenes etílic, el creador somreia complagudament a la concurrència.
Immensament satisfet per l'experiència de la nit anterior, el cinquè dia Déu va arribar abans que ningú a la discoteca. La siliconada cambrera tot just posava ordre a les ampolles de licor, i el noi encarregat de recollir els vasos badallava avorrit esperant la riuada de clients que cada nit acabaven omplint el negoci. Déu s’hi va acostar i van estar parlant fins que els vasos començaven a acumular-se anàrquicament pel recinte. Quan tenia un moment el noi tornava al seu costat per parlar de l’ambient, dels clients o de l’alcohol. L’afinitat entre els dos nous amics va traslladar-se al cap d’unes hores al lavabo, on a més d’aïllar-se acústicament de l’horroròs i repetitiu ritme que imprimia el disckjockey a la nit, van compartir un acanalat bitllet per traslladar uns grams de coca en pols a les seves respectives fosses nassals. Embriagats de complicitat van passar-se la nit mantenint relacions sexuals sobre l'incòmode wàter, mentre l’encarregat de la discoteca jurava emmig d’una trencadissa de vidres, que quan aparaguès el noi que recollia els vasos el faria fora del local a puntades de peu.
El sisè dia Déu va intentar convence’s que el millor seria no tornar a la discoteca durant una temporada, però la crida de la nit va ser superior a la seva força de voluntat. Dos porters encartronats van dedicar-li un somriure de cortesia, una senyora amb molta mala llet acumulada va cobrar-li el preu de l’entrada, i novament va accedir a l’interior del local amb un rictus de serenor continguda als llavis. Va passar pel costat de la barra, on la cambrera i el nou responsable de recollir els vasos van mirar-lo furtivament sense parar-hi massa atenció. Déu va dirigir-se directament a la cabina del disc-jockey. Una mica abans d’arribar-hi va treure's una escopeta de caça de sota la túnica i va descarregar dos cartutxos de pòlvora sobre el crani del torturador auricular.
Afortunadament, el setè dia Déu va poder descansar.
El primer dia Déu va pagar religiosament el preu de l’entrada i va quedar embabacat contemplant tota aquella munió de gent ballant i fent el gamarús al mig de la immensa pista. Sincerament contrariat pel vomitiu só que emergia ensordidor dels altaveus disposats per tots els racons de la discoteca, va optar ben aviat per guanyar-se un espai en una de les barres i demanar un combinat a la voluptuosa cambrera, que va contribuïr a aguditzar-li el nervi òptic durant la resta de la nit. Quan va haver-se dil.lapidat tots els bitllets que portava a la cartera, Déu va aixecar-se del tamboret i va tornar a casa mantenint dificultosament l’equilibri.
El segon dia Déu va tornar a la discoteca. Prèviament havia visitat a un conegut que li va subministrar una bossa carregada de substàncies psicotròpiques. Entre l’alcohol i les drogues va aconseguir compensar els efectes nocius de la selecció musical del local i la presència d’un parell de goril.les que no semblaven compartir el permanent somriure que es va instal.lar al cap d’una estona als seus llavis. Abans que els últims clients sortíssin del local, la cambrera va intentar explicar-li amb monosíl.labs que hauria de buidar l’enèssim combinat de la nit i desallotjar el tros de barra que nomès havia abandonat per visitar periòdicament el lavabo.
Quan el tercer dia el porter va demanar-li que s’arramanguès la túnica, Déu va deixar al descobert un parell de sandalies ronyoses i uns prehistòrics mitjons de color granat. Visiblement contrariat per la selecció del vestuari diví, l’empleat de la discoteca va demanar-li que s’apartés de la cua, negant-li l’entrada per motius estètics. Tenint en compte que la ressaca encara li colpejava el cervell, i que la nefasta música que es filtrava per sota la porta d’entrada no havia experimentat cap millora respecte a les jornades precedents, Déu va enfilar el camí de casa convençut que li acabaven de fer un inmens favor.
El quart dia Déu s’havia comprat unes nàutiques que feia anys que acumulaven pols a l’estanteria d’una sabateria, però aquell dia ningú el va sotmetre a cap examen visual a l'entrada del local. Una adolescent arrapada dins un microvestit de seda negra va acostar-se a la barra mentre Déu mantenia el seu particular duel amb les ampolles d’alcohol i els extractes de fulla de coca. La noia va mirar-lo fixament als ulls i va quedar magnetitzada per la humanitat etílica que desprenien, mentre ell intentava abstreure’s auricularment del sincopat i depresiu só de la música de ball. Acaronant-li la barba, va suplicar que li paguès un combinat. Impressionat per les emergents corbes de la criatura, Déu va desenfundar la cartera tantes vegades que la menor va acabar perdent el sentit de la verticalitat. Mentre intentava recuperar l’equilibri en un afrancesat ascens per l’interior de la túnica del seu mecenes etílic, el creador somreia complagudament a la concurrència.
Immensament satisfet per l'experiència de la nit anterior, el cinquè dia Déu va arribar abans que ningú a la discoteca. La siliconada cambrera tot just posava ordre a les ampolles de licor, i el noi encarregat de recollir els vasos badallava avorrit esperant la riuada de clients que cada nit acabaven omplint el negoci. Déu s’hi va acostar i van estar parlant fins que els vasos començaven a acumular-se anàrquicament pel recinte. Quan tenia un moment el noi tornava al seu costat per parlar de l’ambient, dels clients o de l’alcohol. L’afinitat entre els dos nous amics va traslladar-se al cap d’unes hores al lavabo, on a més d’aïllar-se acústicament de l’horroròs i repetitiu ritme que imprimia el disckjockey a la nit, van compartir un acanalat bitllet per traslladar uns grams de coca en pols a les seves respectives fosses nassals. Embriagats de complicitat van passar-se la nit mantenint relacions sexuals sobre l'incòmode wàter, mentre l’encarregat de la discoteca jurava emmig d’una trencadissa de vidres, que quan aparaguès el noi que recollia els vasos el faria fora del local a puntades de peu.
El sisè dia Déu va intentar convence’s que el millor seria no tornar a la discoteca durant una temporada, però la crida de la nit va ser superior a la seva força de voluntat. Dos porters encartronats van dedicar-li un somriure de cortesia, una senyora amb molta mala llet acumulada va cobrar-li el preu de l’entrada, i novament va accedir a l’interior del local amb un rictus de serenor continguda als llavis. Va passar pel costat de la barra, on la cambrera i el nou responsable de recollir els vasos van mirar-lo furtivament sense parar-hi massa atenció. Déu va dirigir-se directament a la cabina del disc-jockey. Una mica abans d’arribar-hi va treure's una escopeta de caça de sota la túnica i va descarregar dos cartutxos de pòlvora sobre el crani del torturador auricular.
Afortunadament, el setè dia Déu va poder descansar.
dimecres, 10 de setembre del 2008
Profiterols de carbassa amb reducció d'aigua i encenalls de catifa
Conte publicat al tríptic que l'Associació de Veïns del Casc Antic va fer per anunciar la Festa de la Tardor i carbassada, que es va fer a Ripoll els dies 4 i 5 de novembre de 2005. El títol volia ironitzar sobre la pedanteria d'alguns restaurants a l'hora d'esmentar els noms d'alguns dels seus àpats.
"Podria fer mal l'aigua i no el licor" va pensar Bndn un veí del casc antic, mentre una ressaca de por començava a tocar els bongos a la seva templa esquerra, per estendre's ràpidament a la resta del seu cap. Al carrer els més matiners i els missaires encetaven abruptes i previsibles converses que només van contribuir a fer-li més dur l'insomni.
No va passar gaire estona fins que va desvetllar-se definitivament. Va remugar alguna cosa inintel.ligible, va entrar al lavabo a buidar les cerveses i els combinats de la nit anterior, i conscient que no seria un matí fàcil va obrir l'aigua de la banyera per refrescar-se una mica. Ja sense el pijama va mirar a terra preguntat-se com pebrots hauria arribat la catifa de l'escala a substituir la del bany, va tremolar a causa de l'aire fred que entrava pel petit finestró de la ventilació, i va decidir que seria molt millor dutxar-se un altre dia.
Es va afanyar a vestir-se per arribar a l'hora a la cita amb una jove adolescent amb qui havia quedat per repassar uns exercicis d'anatomia humana. Avantatges de tenir la carrera de medicina. Com que la intensitat amb què van aplicar-se en la feina li va obrir la gana, a l'hora de dinar els gemecs de l'estómac ja havien eclipsat la ressaca. Reflectint-se davant del vidre d'un aparador va poder refer mínimament el seu aspecte, i va acabar d'arribar gairebé puntual al dinar familiar.
Bndn dinava tranquilament al pis dels pares afartant-se de panellets i d'algun moniato, mentre la seva catifa ja feia pràctiques de natació a la sala d'estar, que s'havia convertit en una improvisada piscina perquè amb l'empanada que portava al matí el noi s'havia oblidat de tancar l'aixeta de la banyera. Per ser la primera vegada que ho intentava, la modalitat d'esquena li sortia d'allò més reeixida.
Quan l'aigua va començar a escapar-se per l'escletxa de sota la porta d'entrada, alguns veïns van aprofitar per complir el somni de la seva vida: comprar-se unes motos aquàtiques. Aviat l'aigua va inundar també el carrer i algunes places del casc antic, on malgrat el fred que començava a fer el darrer dia d'octubre, alguns infants van poder estrenar els estris de pesca submarina. Un va arreplegar una galleda plena de rat-penats, que gràcies a la prematura foscor tardorenca propiciada pel canvi d'horari havien sortit a bussejar una estona, i la resta es van haver de satisfer amb alguns exemplars de calamars congelats que s'havien escapat de la peixateria.
En el moment que l'aigua va apagar les espelmes de les carbasses dels balcons dels primers pisos, va saltar definitivament l'alarma. Algú va trucar als pares de Bndn, que començava a indigestar-se d'una llarga sessió televisiva de sobretaula, i que ràpidament va saltar de teulada en teulada fins a la xemeneia de casa. Quan va treure el cap per la llar de foc, va evitar la mirada recriminatòria de la catifa, i va afanyar-se a tancar l'aixeta. De mica en mica el casc antic va recuperar la normalitat, les clavegueres van filtrar l'excedent d'aigua, i els veïns dels primers pisos van poder tornar a encendre les espelmes. Els vilatans van començar a coure castanyes, la bota amb el vi dolç va córrer de mà en mà, i una música d'acordió va donar el tret de sortida perquè els més reticents a la humitat sortissin definitivament de casa per festejar Tots Sants.
Mentre Bndn persistia en la seva estranya obsessió per acumular tant licor dins del seu organisme com perquè la pròxima ressaca fos més profunda que l'anterior, un funcionari escanejava els bars i tavernes del barri amb l'objectiu d'entregar-li la quantiosa factura de l'aigua. I un dels empresaris amb menys escrúpols del poble -precisament el pare de la noia amb qui havien repassat el cos humà aquell matí- se sumava a la celebració del dia dels difunts amb una aturada cardíaca irreversible, després de descobrir que a causa dels hectolitres d'aigua perduda, aquella temporada li tornaria a ser del tot impossible construir un camp de golf als afores de la població.
"Podria fer mal l'aigua i no el licor" va pensar Bndn un veí del casc antic, mentre una ressaca de por començava a tocar els bongos a la seva templa esquerra, per estendre's ràpidament a la resta del seu cap. Al carrer els més matiners i els missaires encetaven abruptes i previsibles converses que només van contribuir a fer-li més dur l'insomni.
No va passar gaire estona fins que va desvetllar-se definitivament. Va remugar alguna cosa inintel.ligible, va entrar al lavabo a buidar les cerveses i els combinats de la nit anterior, i conscient que no seria un matí fàcil va obrir l'aigua de la banyera per refrescar-se una mica. Ja sense el pijama va mirar a terra preguntat-se com pebrots hauria arribat la catifa de l'escala a substituir la del bany, va tremolar a causa de l'aire fred que entrava pel petit finestró de la ventilació, i va decidir que seria molt millor dutxar-se un altre dia.
Es va afanyar a vestir-se per arribar a l'hora a la cita amb una jove adolescent amb qui havia quedat per repassar uns exercicis d'anatomia humana. Avantatges de tenir la carrera de medicina. Com que la intensitat amb què van aplicar-se en la feina li va obrir la gana, a l'hora de dinar els gemecs de l'estómac ja havien eclipsat la ressaca. Reflectint-se davant del vidre d'un aparador va poder refer mínimament el seu aspecte, i va acabar d'arribar gairebé puntual al dinar familiar.
Bndn dinava tranquilament al pis dels pares afartant-se de panellets i d'algun moniato, mentre la seva catifa ja feia pràctiques de natació a la sala d'estar, que s'havia convertit en una improvisada piscina perquè amb l'empanada que portava al matí el noi s'havia oblidat de tancar l'aixeta de la banyera. Per ser la primera vegada que ho intentava, la modalitat d'esquena li sortia d'allò més reeixida.
Quan l'aigua va començar a escapar-se per l'escletxa de sota la porta d'entrada, alguns veïns van aprofitar per complir el somni de la seva vida: comprar-se unes motos aquàtiques. Aviat l'aigua va inundar també el carrer i algunes places del casc antic, on malgrat el fred que començava a fer el darrer dia d'octubre, alguns infants van poder estrenar els estris de pesca submarina. Un va arreplegar una galleda plena de rat-penats, que gràcies a la prematura foscor tardorenca propiciada pel canvi d'horari havien sortit a bussejar una estona, i la resta es van haver de satisfer amb alguns exemplars de calamars congelats que s'havien escapat de la peixateria.
En el moment que l'aigua va apagar les espelmes de les carbasses dels balcons dels primers pisos, va saltar definitivament l'alarma. Algú va trucar als pares de Bndn, que començava a indigestar-se d'una llarga sessió televisiva de sobretaula, i que ràpidament va saltar de teulada en teulada fins a la xemeneia de casa. Quan va treure el cap per la llar de foc, va evitar la mirada recriminatòria de la catifa, i va afanyar-se a tancar l'aixeta. De mica en mica el casc antic va recuperar la normalitat, les clavegueres van filtrar l'excedent d'aigua, i els veïns dels primers pisos van poder tornar a encendre les espelmes. Els vilatans van començar a coure castanyes, la bota amb el vi dolç va córrer de mà en mà, i una música d'acordió va donar el tret de sortida perquè els més reticents a la humitat sortissin definitivament de casa per festejar Tots Sants.
Mentre Bndn persistia en la seva estranya obsessió per acumular tant licor dins del seu organisme com perquè la pròxima ressaca fos més profunda que l'anterior, un funcionari escanejava els bars i tavernes del barri amb l'objectiu d'entregar-li la quantiosa factura de l'aigua. I un dels empresaris amb menys escrúpols del poble -precisament el pare de la noia amb qui havien repassat el cos humà aquell matí- se sumava a la celebració del dia dels difunts amb una aturada cardíaca irreversible, després de descobrir que a causa dels hectolitres d'aigua perduda, aquella temporada li tornaria a ser del tot impossible construir un camp de golf als afores de la població.
dissabte, 6 de setembre del 2008
Cadell retrobat
Conte infantil escrit el 2001. Cap dels nens que l'han llegit fins ara, diuen haver-lo entés.
El descapotable de color groc va disminuïr de velocitat. Acostant-se cada cop més al marge dret de la carretera però sense aturar-se del tot, els ocupants del vehicle van llençar a fora un gos. Amb la inèrcia de la caiguda l’animal va reblincar-se l’esquena amb els pedregots d’un camí de carro.
El cadell va refer-se de cop malgrat l’impacte de la caiguda. Tenia masegats el coll i la pota dreta posterior, però tot i així va còrrer tan ràpid com va poder en la direcció del cotxe que acabava d’abandonar-lo. Fins i tot quan el descapotable groc ja s’havia perdut de vista en l’horitzó, ell seguia corrent d’esma darrera dels seus amos. I així va seguir cada cop més cansat, caminant coix i perdut, fins que una furgoneta blanca es va aturar al seu costat, i el noi que la conduïa va recollir-lo.
El vehicle va portar-lo fins a un mas rodejat de verds conreus, on pels lladrucs que els donaven la benvinguda va saber que hi vivien altres gossos. Un cop aturada la furgoneta, el noi va agafar-lo a coll i el va dur a una sala gran amb una acollidora llar de foc que ara era apagada. El sol crepuscular començava a omplir d’ombres l’estança, i tot i les masegades i la confusió, l’animal va sentir una agradable sensació de benestar, i va quedar abatudament adormit.
Es va despertar quan la mare del noi de la furgoneta li estava sanant les ferides de l’esquena i la pota. L’escalfor de l’esperit de vi el va fer gemegar lleugerament, però va deixar-se curar pacientment per la dona del davantal.
Al mateix moment, el nen de la parella que conduïa el descapotable groc també es despertava d’un son profund, al seient de darrera del vehicle. Els plors en adonar-se que el gos havia desaparegut van perllongar-se durant més d’un quart d’hora. Els seus pares no van estalviar esforços per explicar que l’havien deixat a casa d’uns amics que el cuidarien. Li van prometre que el passarien a recollir quan tornessin de les vancances d’estiu, o bé que en comprarien un altre. Finalment el nen es va deixar mig convèncer per les mentides, va aturar el seu plor i va concentrar-se en un joc electrònic de butxaca.
Dos anys més tard el cadell s’havia convertit en un bonic exemplar de petener. Encara que els altres gossos del mas dormien fora de la casa, ell havia aconseguit que l’acceptèssin a dins, i habitualment s’estava al costat de la llar de foc, tant en temps de fred com de calor. El noi de la furgoneta l’havia adoptat com a animal de companyia, i pràcticament sempre el portava a tot arreu, excepte els diumenges, quan sortia a festejar amb la xicota.
Un dia d’estiu a mig matí, tots dos van pujar a la furgoneta i van iniciar un trajecte que va durar un parell d’hores. La furgoneta es va aturar en un garatge de vehicles industrials d’una localitat costanera. El noi va estar mercadejant el preu d’un tractor de segona mà, deixant que el gos tafanejés pels racons del recinte. Quan va haver acabat va fer un xiulet a l’animal, que de pressa va tornar a pujar a la furgoneta.
En el camí de tornada van parar-se en una benzinera. Mentre el dipòsit del vehicle s’omplia de combustible, un descapotable groc es va aturar al seu costat. El gos va mirar per la finestra i va reconèixer el nen que havia tingut cura d’ell en els primers mesos de vida. Havia crescut i se’l veia més gran, però seguia assegut al seient del darrera, encaparrat encara amb un joc electrònic. Als seients de davant hi havia la parella que l’havia llençat per la finestra. Va moure la cua i va lladrar feblement, amb alegria continguda. Però tot i tenir la porta oberta, no va sortir del cotxe. Ningú el va sentir. Quan el noi va tornar a la furgoneta, després de pagar la benzina, el gos se li va acostar i va fer-li una agraïda i humida llepada a la galta.
El descapotable de color groc va disminuïr de velocitat. Acostant-se cada cop més al marge dret de la carretera però sense aturar-se del tot, els ocupants del vehicle van llençar a fora un gos. Amb la inèrcia de la caiguda l’animal va reblincar-se l’esquena amb els pedregots d’un camí de carro.
El cadell va refer-se de cop malgrat l’impacte de la caiguda. Tenia masegats el coll i la pota dreta posterior, però tot i així va còrrer tan ràpid com va poder en la direcció del cotxe que acabava d’abandonar-lo. Fins i tot quan el descapotable groc ja s’havia perdut de vista en l’horitzó, ell seguia corrent d’esma darrera dels seus amos. I així va seguir cada cop més cansat, caminant coix i perdut, fins que una furgoneta blanca es va aturar al seu costat, i el noi que la conduïa va recollir-lo.
El vehicle va portar-lo fins a un mas rodejat de verds conreus, on pels lladrucs que els donaven la benvinguda va saber que hi vivien altres gossos. Un cop aturada la furgoneta, el noi va agafar-lo a coll i el va dur a una sala gran amb una acollidora llar de foc que ara era apagada. El sol crepuscular començava a omplir d’ombres l’estança, i tot i les masegades i la confusió, l’animal va sentir una agradable sensació de benestar, i va quedar abatudament adormit.
Es va despertar quan la mare del noi de la furgoneta li estava sanant les ferides de l’esquena i la pota. L’escalfor de l’esperit de vi el va fer gemegar lleugerament, però va deixar-se curar pacientment per la dona del davantal.
Al mateix moment, el nen de la parella que conduïa el descapotable groc també es despertava d’un son profund, al seient de darrera del vehicle. Els plors en adonar-se que el gos havia desaparegut van perllongar-se durant més d’un quart d’hora. Els seus pares no van estalviar esforços per explicar que l’havien deixat a casa d’uns amics que el cuidarien. Li van prometre que el passarien a recollir quan tornessin de les vancances d’estiu, o bé que en comprarien un altre. Finalment el nen es va deixar mig convèncer per les mentides, va aturar el seu plor i va concentrar-se en un joc electrònic de butxaca.
Dos anys més tard el cadell s’havia convertit en un bonic exemplar de petener. Encara que els altres gossos del mas dormien fora de la casa, ell havia aconseguit que l’acceptèssin a dins, i habitualment s’estava al costat de la llar de foc, tant en temps de fred com de calor. El noi de la furgoneta l’havia adoptat com a animal de companyia, i pràcticament sempre el portava a tot arreu, excepte els diumenges, quan sortia a festejar amb la xicota.
Un dia d’estiu a mig matí, tots dos van pujar a la furgoneta i van iniciar un trajecte que va durar un parell d’hores. La furgoneta es va aturar en un garatge de vehicles industrials d’una localitat costanera. El noi va estar mercadejant el preu d’un tractor de segona mà, deixant que el gos tafanejés pels racons del recinte. Quan va haver acabat va fer un xiulet a l’animal, que de pressa va tornar a pujar a la furgoneta.
En el camí de tornada van parar-se en una benzinera. Mentre el dipòsit del vehicle s’omplia de combustible, un descapotable groc es va aturar al seu costat. El gos va mirar per la finestra i va reconèixer el nen que havia tingut cura d’ell en els primers mesos de vida. Havia crescut i se’l veia més gran, però seguia assegut al seient del darrera, encaparrat encara amb un joc electrònic. Als seients de davant hi havia la parella que l’havia llençat per la finestra. Va moure la cua i va lladrar feblement, amb alegria continguda. Però tot i tenir la porta oberta, no va sortir del cotxe. Ningú el va sentir. Quan el noi va tornar a la furgoneta, després de pagar la benzina, el gos se li va acostar i va fer-li una agraïda i humida llepada a la galta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
