Contes de misèria: El vent

Publicat al setmanari Osona Comarca, el 27 de maig de 2005

Un cop a l'any un vent huracanat assotava la població de Misèria. Començava com un llunyà xiuxiueig inapreciable, però de mica en mica s'envalentia, prenia cos i es filtrava pels carrers del poble, enduent-se tot allò que trobava al seu pas. Ningú recorda quan va començar la tradició, però el fet és que el vent no s'aturava fins que no oferien en sacrifici a un dels seus habitants. El deixaven al mig de la plaça i al cap d'uns moments desapareixia arrossegat pel vent per no tornar-lo a veure mai més.
 Els miserables van adonar-se que el sacrifici humà era l'aturador del vent, mig de casualitat. El primer any en què el vent estava fent estralls al poble, el professor de culturisme va oferir-se voluntari per anar a buscar aigua a la font de la plaça, en un moment en què semblava que havia deixat de bufar. Mentre s'hi acostava, va revindre una forta ventada i no el van veure mai més. El vent va cessar de seguida. Desgraciadament no van tardar ni una setmana a trobar-li substitut al capdavant del gimnàs.
 A partir de llavors van acostumar-se a tindre a punt algún humà com a objecte de sacrifici. Normalment li portaven a algún foraster a qui havien empresonat amb qualsevol excusa, o bé enganyaven a un nouvingut o un immigrant perquè s'acostés a bucar aigua, com havia fet el culturista, i el vent se l'enduia i deixava d'emprenyar per no tornar fins al cap d'un any.
 Però aquell any Misèria no tenia nouvinguts, ni presoners, ni immigrants. Quan van sentir xiular el vent, el cor dels miserables va encongir-se, i els nens veient el terror dibuixat a les cares dels seus progenitors van esclatar a plorar, amagant-se sota el llit on mataven les hores comptant una vegada i una altra els diners que guardaven a la guardiola, no fós cas que el vent se'ls endugués els estalvis.
 Passaven els dies i el vent cada vegada era més fort. Ni tan sols a la nit, quan les ratxes solien esmorteïr-se, podien treure el cap per la finestra per por que la ventada se'ls l'endugués. Fins i tot els fonaments d'algunes cases començaven a ressentir-se'n, quan el rector va telefonar esverat a l'alcalde per fer-li saber que o bé trobaven un solució, o Déu li havia anunciat que el poble se n'anava a prendre pel cul.
 Va ser llavors quan l'alcalde va demanar un petit favor a la seva dona. La ninfòmana primera dama va trucar al cap de l'oposició i va explicar-li que el seu marit estava malalt al llit amb una febre molt alta, i que ella necessitava algú que l'omplís aquella nit. Per reforçar la seva demanda la senyora va obrir les cortines i va ensenyar al bon home la darrera combinació de roba interior que havia comprat a la capital. Un raig de saliva va escapar-se entre els llavis del cap de l'oposició, que l'observaba des de casa seva, a l'altra banda de la plaça, amb una desfermada trempera a l'entrecuix. Aprofitant un moment que la ventada semblava que havia remés, el rescalfat home va obrir la porta de casa. Corrent com un esperitat tot just va tenir temps d'arribar a mitja plaça, just fins al punt on una ràfaga va endurse'l, encigalat encara, al lloc d'on mai cap miserable havia de tornar.